PACO MUÑOZ ( 05-01-1939 )

( per Enric Lluch )

Potser, caldrà elaborar alguna enciclopèdia que reunisca els homenots que, al llarg dels últims s’han manifestat ferms en les seues conviccions personals. En aquesta suposada enciclopèdia, sens dubte, caldria encabir Paco Muñoz, un autèntic homenot fidel a uns principis que pretenien- i pretenen-, manifestar de manera oberta i sense cap tipus d’ambigüitat, l’estima i la defensa de tot allò que significa la seua llengua, la seua terra, la seua cultura i la seua gent. Uns principis que, com sol ser normal en un país tan anormalitzat com el nostre, li han produït la sensació, real, d’estar lluitant sempre en el bàndol equivocat.

Caldria suposar que, davant d’aquest tipus d’experiència de “perdedor”, Paco Muñoz mostrara una actitud, si més no, amargada i deprimida. Raons en tindria més que de sobres, perquè resulta ben dur ser rebutjat per sistema per la dreta ultramontana i, alhora, no ser reconegut per moltes de les innombrables barraquetes de l’anomenat progressisme, sovint urpa a la grenya per tal de dilucidar qui representa millor el concepte de cultura pròpia. País!

Però, no. Davant d’aquesta situació, esperpèntica però real, Paco Muñoz ha seguit treballant en allò que qualsevol amb dos dits de seny haguera fet en circumstàncies ordinàries: dedicar-se a fer el que sap fer, en el seu cas a cantar i, al temps, posicionar-se en uns pressupòsits, sempre els mateixos, que consisteixen en la defensa genèrica d’allò que és nostre sense esperar res a canvi. O en tot cas, confiant en un mínim reconeixement (a hores d’ara, ben agraït i pagat per les constants mostres d’afecte de la gent de bé) com a conseqüència d’una tasca seriosa, continuada i ferma. Així és Paco.

Però, es retira o no? És la pregunta que em fan algunes de les persones que saben de la nostra amistat. M’abelliria contestar-los que les persones amb seny mai no solen retirar-se de les seues conviccions personals ni de les seues maneres d’entendre la vida. Però, és clar, això queda poc intel·ligible en un món en què els valors i les conviccions personals van de capa caiguda.

I els conteste amb el que és oficial. Paco s’ha retirat quasi definitivament dels escenaris. Si de cas, si la seua salut malaltissa ho permet, complirà amb les compromisos adquirits durant l’època que va estar més delicat i poca cosa més.

Prova d’aquesta postura oficial és el seu últim treball, Com suau adéu, un títol que ens dóna una pista del que pretén el cantant: un acomiadament, una mena de testament musical en forma de recopilatori que conté els temes més representatius de la seua llarga trajectòria. Des de La font al Romanç del penyal, passant per Nabab, El vell Montgó o Serra de Mariola i acabant amb In memoriam, amb text de Martí i Pol, o el més que conegut Que vos passa valencians? Vint-i-quatre temes que, arrenglerats, representen perfectament el pas de Paco pel difícil i complicat món de la música en la nostra llengua.

Com vaig escriure en el seu moment, Com suau adéu obliga, per mèrits de l’autor, a fer una retrospectiva sobre l’home, l’homenot, que més ha experimentat allò de ser cantant en un país on els impediments converteixen la feina en una mena de cursa d’obstacles per tal de donar-se a conèixer en casa pròpia i en altres territoris comuns de la llengua.

Tant de bo que ara que l’edat i la seua boníssima mala salut l’obliguen a abandonar els escenaris— de manera oficial, repetisc—, els més apropats l’accepten al si de les seues respectives “repúbliques de barraqueta” i els més allunyats—germans de l’altre costat del Sénia—s’adonen que un home-artista valencià anomenat Paco Muñoz ha deixat la pell i la vida per això tan ampul·lós de la unitat de la llengua i de la cultura. De segur que els uns i els altres, si fan un bon exercici d’objectivitat, captaran el valor de la paraula i el color de la música d’aquest últim i definitiu treball d’una persona dedicada en cos i ànima a tot allò que seria immensament valuós en uns països normalitzats.