PACO MUÑOZ

16 D’ABRIL A LES 20 Hores CONCERT “ Com suau adéu “

LLOC : Paranimf de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana

El concert programat per al dia 16 d’abril al Paraninf dela Universitat Jaume I de Castelló de la Plana, queda aplaçat per les raons que podeu suposar: el mateix dia, els valencians hem de fer pinya i manifestar-nos, amb la gent amb quatre dits d’entrellat, per tal d’exigir, d’una manera clara i rotunda, el nostre dret a rebre la TV3. Aixi doncs, he considerat que és el meu deure com a valencià i com a persona, recolzar la manifestació programada a València i, posteriorment, assistir al concert del Lluís Llach.

24 D’ABRIL A LES 19 Hores CONCERT per als menuts

LLOC : Parc d’ Almussafes

Us espero a tots

El concert del 3 de juliol al claustre de la Universitat del carrer la Nau el va gravar el meu amic de segles Juli Esteve i la seua gent d’ Infotv i el Santi de SM So. Ho vaig fer per tindre un record bonic per a mi i per a les meues dones. Els he regalat una copia als músics…

I he recordat l’ Estellés en aquelles paraules tan meues “…no tinc casa, no tinc pàtria…”, perquè la meua casa i la meua pàtria són la casa i la pàtria de les persones que m’estimen i jo he pensat que estaria bé que ho poguéreu tindre els amics com un record, per a mi impagable, d’ aquell concert. No es comercialitzarà, però qui vulga el podrà aconseguir a través meu o dels meus amics que m’ ajudaran a difondre’l sense un preu comercial. Despeses i prou.

Ara el Forum de debats de la Universitat de València es brinda a fer una presentació el proper dia 9 de novembre a les 19 hores al carrer La Nau. A la taula estaran el Vicerector de Cultura Josep Lluís Sirera i els escriptors Alfons Cervera i Enric Lluch. La entrada és lliure. Bàsicament l’ acte serà la projecció del DVD.

Gràcies per la vostra generositat i el vostre recolzament. Com cantava l’ Ovidi “…qualsevol dia impensat vos tornaré a emprenyar amb les darreres cançonetes..” El que avisa no es traïdor.

A ell li agradava que jo li diguera avi. D’aquells tres mosqueters de la cançó en castellà per terres valencianes, Labordeta, Quintin Cabrera y Luís Pastor, de l’època de la tardor del franquisme i despertar de la democràcia (tan somniada i desitjada) poc més es va saber perquè la mateixa democràcia se’ls va engolir i a penes els poguérem tornar a escoltar per aquestes terres.

A José Antonio el vaig trobar com sempre, malgrat la seua malaltia, cantant junts a Benetússer el 16 d’ abril del 2005 en aquell homenatge als republicans i   republicanes. Ja estava fotut però mantenia alta la moral. Ens va fer vibrar amb la seua veu forta i aspra, amb el cor eixint-li per la seua gola i creant sempre, al seu voltant, la sensació de germanor i amor a la llibertat.

És llei de vida, però és dur saber de la seua mort.

I aquella nit inoblidable a Burjassot junt a Luís Pastor… Possiblement va ser l’última vegada que el vaig escoltar. Sopàrem junts i li vaig recordar que la primera vegada que vaig cantar amb ell em va deixar utilitzar el seu equip de so -era prou millor que el meu-, i no em va deixar que li pagara res. I quan jo li ho recordava em va dir – ho feia sempre- que ell el que recordava d’aquella nit era que em va oferir uns diners per ajudar-me i que jo no li’ls vaig acceptar. I em donà la raó recordant-me les seues paraules en aquella ocasió i que jo mai no he oblidat: Pronto no necesitarás ayudas, pero por favor que no me entere que pasas gana, que yo soy tu abuelo y te adopto como nieto.

Per damunt de tot, ens ha deixat un home bo.

“Habrá un día en que todos

al levantar la vista

veremos una tierra

que ponga libertad”

Per sempre la meua estima, José Antonio. Una besadeta.

“…amor de palmera

amor de sèquia plena

de granotes i marjal…” Néstor Mont

L’ altra nit l’ Enric Lluch – el mestre meu- la Fina, la meua dona i jo acudírem a la Casa cantonera a Algemesí a escoltar el bon amic Néstor, que presentava un nou treball. Aparcar va ser difícil, així que deixàrem el cotxe prop d’ Alzira i, a peuet, ens encaminàrem cap al corralet on, de moment, l’ acollida va ser amable i amistosa. I gràcies a l’ habilitat de Fina, tinguérem cadira per a no estar de peu perquè allò estava de de gom a gom i, al carrer, els més esforçats i joves, simplement escoltaven. Pujà un amic de Néstor i quan t’ esperes aquelles paraules de sempre “..que vos puc dir jo/ tots sabeu millor que jo/ a mi m’ ha tocat…” ens sorprèn amb una presentació plena de poesia i tendresa. Jo mire a l’ Enric i mentalment li pregunte i em fa un gest com dient ja t’ ho explique. Impressionant. Vaig recordar del tio Xavero de Godelleta que, quan el predicador va pegar quatre rots abans del sermó, digué en veu alta i potent:

“Buen sermón tendremos hoy si el predicador no revienta”

Allò començà bé i anà a millor. Un Néstor molt madur i centrat (des de fa segles pense que és un cantautor profund i seriós) començà a desgranar, amb la guitarra a les mans, el seu treball i va omplir, com cantava el Sisa, “ tota la estança de colors i de perfums”. Acompanyat pel Pere Rodenas, al baix (era de cinc cordes?), tot i que, millor que acompanyat, diria que el duia dins dels seus bolquers de notes profundes i dolces… Quina cara de felicitat i amistat fa el Pere. Si el mires la cara mentre toca, tens mig concert assimilat. També, pel Pep Maravilla a la guitarra ficant les seues notes amb un tacte i un afecte perquè la veu del Néstor navegara a gust. I pel llaüt del Paco Lucas, “ahí es nà” que diuen els del cante hondo, sempre a punt per clavar-nos a tots mar endins cap a la Mediterrània, que no se si toca terme d’ Algemesí, però pel Xúquer de segur que s’hi arriba. I Grècia, Egipte, Mallorca, Còrsega, Eivissa petita…ballaren amb nosaltres.

Quina joia! Quin gust estar allí… Com escriu el bon amic Josep Vicent Frechina a la carpeta del CD. –preciós el disseny – “ Al capdavall, estimar de debó la terra d´u és estimar tota la terra. Aquest és el convit de Néstor Mont i Amor de terra i a usades que ens en sentim partícips! “

En eixir l’ Enric em diu que la Fina i la meua dona han anat a comprar el CD i a demanar una signatura. Enric només em diu “gràcies per haver-lo convidat” i jo “gràcies per haver-me acompanyat”.

Al llibre de la Història que porte al cor aquesta nit té un lloc privilegiat. Gràcies Néstor!

Paco Muñoz

Al meu poble, Montserrat, el dels Alcalans, de tant en tant passen coses que fan pujar els colors.

No entre mai a opinar en qüestions polítiques. Ja s’ho faran els partits i els ciutadans en general; però, de vegades, no em queda altre remei que dir la meua, ni que siga perquè els xiquets de Montserrat entenguen alguna cosa i escolten més d’una veu.

Anem a pams: a Montserrat, el dels Alcalans, li han llevat el nom al carrer del País Valencià perquè, segons asseguren els promotors de la mesura, té connotacions catalanistes!!!

Vaja teoria de pa i meló, de persones sense sentit de la Història i sense més argumentaris que les consignes que els han arribat a les orelles, sense parar-se a pensar o, com a mínim, a informar-se i documentar-se.

En tot cas, m’agradaria escoltar els raonaments—si n’hi ha, cosa que dubte— i, alhora, preguntar als promotors del canvi si ja ho han fet saber al País Basc, al País de Gales o als Països Baixos, no siga cosa que també siguen catalanistes i no s’hagen assabentat fins ara. Home, per l’amor de Déu! Aquest tipus de descobriment científic no pot quedar oblidat, s’ha de divulgar el nom del descobridor de la tesi per tal que el món sencer es puga aprofitar de l’invent.

Mentrestant, xiquets, he de dir-vos que, amb ganes o sense, el País Valencià, en un moment determinat de la Història, passà a dir-se Comunitat Valenciana i hui és el seu nom oficial i punt. Tot i això, per si hi haguera algun dubte, llegiu el preàmbul del nostre Estatut d’Autonomia i, si de cas trobeu algun promotor del canvi de carrer, li feu arribar la pista:

Aquest Estatut constitueix la manifestació de la voluntat autonòmica del poble de les províncies valencianes, després de l’etapa preautonòmica, a la qual va accedir en virtut del Reial Decret-llei 10/1978, de creació del Consell del País Valencià.

Aprovada la Constitució espanyola, és, en el seu marc, on la tradició valenciana provinent de l’històric Regne de València es troba amb la concepció moderna del País Valencià i dóna origen a l’autonomia valenciana, com a integradora dels dos corrents d’opinió que emmarquen tot allò que és valencià en un concepte cultural propi en l’estricte marc geogràfic que abasta.

A més, podeu remetre’ls al Diccionari Valencià oficial, on explica que País és:

Una unitat fisiogràfica o paisatgística /la Ribera és un país de tarongers/

Territori propi de una ètnia determinada / dels valencians/

Per a rematar, faré referència al meu amic i poeta Bolufer quan diu:

No hi ha major burrera

que anar darrere d’ un burro

replegant la polseguera.