PACO MUÑOZ

El 3 de juliol per la nit cantaré al claustre de la Universitat al Carrer La Nau a València. La entrada és per invitació gratuïta però per a recollir abans. Us espero.

Escrit a Sant Carles de la Ràpita fa uns dies

Acabe de vore per la tele l’eixida al carrer del Garzón després de la seua suspensió. Que la mala llet del P.P. puga amb tot m’ indigna. Es com si escoltara la seua veu:

-El FRANQUISME ni tocar-lo. Fins ací podíem arribar .

- I el GÜRTEL encara menys.

  I, a més, em pregunte: com pot aspirar a res un home que com Rajoy ratifica el seu recolzament a Camps “diga el que diga la justicia”? Quin estat de merda més podrit! I encara sort que em pilla a Catalunya on Montilla ja ha dit que la ajuda als recents nascuts continuarà.

A quina velocitat tant diferent funciona la justícia. Hi ha que vore la pressa que s’ han donat per tirar fora al Garzon.

Ara ja fa uns anys, un 3 de juliol, a València moriren 44 persones al metro i encara no s’ ha aclarit res i les víctimes no han estat encara rebudes pel poc honorable President Sr. Camps.

No sé com s’ho faran, però estic segur que aconseguiran que Camps no siga jutjat per un tribunal popular. Temps al temps.

Garzón, amic, sent el que t’ han fet i em sent ferit en la meua dignitat. Gràcies pel teu treball. Tu em donares una de les alegries de la meua vida quan posares en vereda Pinochet, l’ assassí de tants innocents i, d’entre ells, el meu amic Toni Llidó, capellà de Xàbia. L’ imatge del Papa abraçant Pinochet encara em fa dolor al cor.. No se si eres creient, amic, però voldria contar-te allò del bon samarità de l’ evangeli perquè Jesús de Natzaret ho contà però no digué com acabà aquella historia i jo te la vull contar: el samarità acabà a la pressó. Va atendre a un malferit sense ser metge ni tan sols ATS . No tenia jurisdicció, però va fer el que calia.

Jesús de Natzaret acaba dient que devíem fer el que va fer el bon samarità. Com tu Garzón. Com tu.

Hi ha dies, hi ha certs dies, ja veus ara, que estic morint-me de tristesa.

 Vicent Andrés Estellés

Ja fa un temps que no gose anar a la plaça de la Verge. El meu cor no aguanta massa les emocions. Però, encara suporta menys la ràbia. Sí. Efectivament, ja fa anys que va passar l’ assassinat del metro.

Però, no s’han volgut investigar les causes ni depurar responsabilitats…

I les grans preguntes:

Si la Generalitat no ha fet ni la més mínima acció per donar una explicació als familiars i amics de les víctimes… per què hem de qualificar-lo com accident?

¿ No serà que volen dir-li accident en comptes d’assassinat per tal de no prendre les mínimes mesures de seguretat?

Ja està bé. Cal dir les coses pel seu nom, que ho expliquen, que l’assumpte arribe als tribunals de justícia tot i que destruïren proves importants desfent el vagó.

Fa uns mesos, al claustre de la Universitat, al carrer de la Nau replet de gom a gom , el líder d’ Al Tall, Vicent Torrent, dedicava l’ acte a les víctimes del metro i al seus familiars i cità les paraules de Jaume I que donen títol al seu recent treball: VERGONYA CAVALLERS, VERGONYA

Mai millor dit. Si el Rei Jaume fóra viu no estaria d’acord a rebre ofrenes de flors el 9 d’ octubre i excrements de coloms tota la resta de l’ any. Ens tornaria a dir a tots, no solament a les autoritats, VERGONYA CAVALLERS, VERGONYA, perquè tots som culpables .

El proper divendres a Burjassot vos farem un homenatge a Burjassot i agafe unes paraules del meu amic Lluís per expressar-vos el meu sentiment :

” Sé que teniu la raó i només per això continue estimant-vos

Sé que els acords que escric són per tindre amb mi la vostra presència

Però em crida em crida el vent i a poc a poc me’ n vaig amb ell.”

 

Paco Muñoz

El cantant valencià veu reconeguda la seua trajectòria cívica, democràtica i de compromís

“La nit del 14 d’ abril – el dia de la república- m’ entregava el Rector de la Universitat de València el Premi Vicent Ventura. L’ Alfons Cervera va parlar molt be de mi, som com germans, i ja sabia que quedaria molt be. Em va recomanar que donara les gràcies per escrit per respecte a un acte universitari. I ara, gràcies a la seua recomanació, vos puc passar el que vaig, llegir més emocionat del que jo esperava, per la presencia del meu avi Bausset que farà a l’ agost 100 anys i em va dir en secret com podré arribar a la seua edat: Vosté, xiquet no deixe de respirar i ja està.”

Com que sabia que em ficaria nerviós i, per no fer patir massa al meu amic Alfons, per primera vegada en la meua vida, i sense que servisca de precedent, he preparat un escrit que vaig a llegir.

Pel que diuen els entesos, la Història és cíclica, sovint, repetitiva i tossuda. I ho dic perquè, capgirant-me en el temps, recorde amb total nitidesa un parell d’ escenes que tenen bastant a veure amb l’acte d’avui i, també, amb alguns esdeveniments de rabiosa actualitat.

Anem a pams. Jo vaig nàixer al carrer Llibrers. Quan jo era menut, agafat de la mà de ma mare, em quedava bocabadat en veure les processons de doctors que desfilaven, vestits amb les togues multicolors, entre les parets de la Universitat del carrer La Nau. Crec que ma mare, alhora que em premia la mà, pensava que, potser algun dia, també el seu fill, és a dir jo, formaria part d’aquella desfilada. I si he de ser sincer, també jo somiava de tant en tant el mateix. Però, el que són les coses!, les circumstàncies de la vida feren que acabara en un seminari. O siga que uns somnis i uns desitjos embolicats amb togues multicolor es transformaren en una realitat representada per una sotana negra com les ales d’un corb. I damunt llarga fins als peus.

Quan jo era menut, els alcaldes de la ciutat, el baró de Càrcer i el seu continuador, el comte de Trénor, idearen una avinguda de l’oest que comunicara el centre de la ciutat amb extramurs i, possiblement, fins al mar. I, de la mateixa manera que ara mateix amb el Cabanyal, començaren els processos d’una expropiació forçosa que comportà que la meua família acabara vivint a Benicalap, també de lloguer, però bastant més car i pesat per a una economia basada en la fam i l’estraperlo. No hi hagué resistència numantina. Tampoc per part de la meua família entre altres coses perquè ni tan sols érem propietaris del piset que habitàvem i, també, perquè no eren èpoques per a guaitar la cresta ni per a manifestar-se en contra d’unes decisions que es prenien a capela, sense tenir en compte cap opinió distinta de l’oficial.

I mira per on que la història es repeteix en els dos casos apuntats. D’una banda, torne a la Universitat envoltat per persones amb tanta saviesa com aquelles que solia observar agafat de la mà de ma mare. I només Déu sap si, ara mateix, siga on siga, estiga on estiga, em mirarà satisfeta per haver aconseguit, almenys en part, aquell somni d’infantesa. D’altra banda, també una autoritat pública, una alcaldessa, està entossudida a obrir en canal una via de connexió al mar sense tenir en compte les opinions de la ciutadania ni cap altra disposició vinga d’on vinga. O siga, que poden canviar els models de coacció, repressió i violència, però els resultats finals són els mateixos.

Aquests dos aspectes, records i repeticions d’una Història cíclica, em fan pensar, sovint, si no hauré equivocat els passos i hauré elegit malament el camí de la vida, perquè, caram!, sempre he estat en el costat equivocat i mai de la vida he aconseguit els meus somnis i ni tan sols que guanyen els meus una sola vegada. Tot i que, en realitat, i pese a qui pese, els meus són les persones que caminen per la vida amb el cap ben alt, amb la veritat per davant, amb la sinceritat que naix d’unes conviccions que es recolzen en l’estima per una terra, per una cultura, per una llengua i per unes tradicions que no necessiten, de cap de les maneres, barons, comtes o aspirants a la noblesa que facen mans i mànigues per tal d’imposar els seus desitjos personals sobre la voluntat sobirana de les persones de bé. Sí. És possible que siga una actitud, la meua, equivocada a ulls de les idees que dominen majoritàriament un món on els diners i la doble o triple moral niuen, coven i s’engreixen sense cap tipus d’impediments. I si és així—com el dia a dia ens demostra que és—, acabaré pobre, com vaig nàixer, però digne com he viscut fins ara i, a més, content, perquè si no he aconseguit vestir-me amb toga de colors, he retornat a la Universitat, potser un dels pocs espais on la llibertat i la dignitat s’enfronten, dia a dia, contra la injustícia que sembla ser l’ama del corral en una terra, la nostra, que no es mereix de cap de les maneres ser la Cendrosa d’un conte carregat a caramull de tantes madrastres.

El Joan Fuster quan m’ animava a treballar sempre em comentava que tindria un bon enterrament. Però, abans que m’ arribe l’hora, he de dir que el premi més gran per a mi me l’ ha proporcionat poder cantar a la meua terra, a la meua gent i sembrar la meua nostàlgia en la il·lusió i les esperances de milers i milers de xiquets del nostre País. Hui, per exemple, el “Serra de Mariola” és patrimoni seu. I coses patrimonials i, damunt gratuïtes, no se solen veure en aquesta època. Per això només, ja em puc donar per satisfet. I és que u té les arrels de poble menut, pensa amb cervell d’infantesa i continua creient en la fe de les persones i en un món en què donar i oferir sense res a canvi encara és possible. Ja ho veieu: com deia el Machado, em trobareu lleuger d’equipatge, quasi nu, com els fills de la mar. 

I acabaré, com s’ha de fer entre persones de bé, donant les gràcies al Vicent Ventura per ser com era i, també, al meu avi Bausset per ser com és, uns referents per a tots nosaltres. I, és clar, als qui m’ heu atorgat aquest premi, he de dir-vos que m’heu fet immensament feliç i això, amigues i amics, no té preu.

Paco Muñoz 14 / abril / 2010

Dones Progressistes premia el compromiso con los derechos de la mujer

El escritor Alfons Cervera, entre los galardonados, por su compromiso con la memoria histórica

LEVANTE-EMV 24/03/2010 VALENCIA

"El escritor -colaborador de Levante-EMV- Alfons Cervera; la periodista Marta Nebot; las autoras de La Cenicienta que no quería comer perdices, Nunila López y Miriam Cameros; la religiosa del Casal de la Pau María Procesa Cutillas y la Escola de Ciutadania en Femení María Moliner recibieron ayer los premios Dones Progressistes 2010."

Sé que al meu amic Alfons li ha agradat de debò el premi que li han lliurat les dones independents que lluiten per millorar la seua situació i, lògicament, la de la societat. Sé que, quan la Rosa Solbes li va lliurar el premi, el va qualificar de “un-una de les nostres”. I crec que per a l’Alfons va ser una experiència inoblidable.

També jo vaig notar una immensa alegria i un immens orgull pel fet de considerar-me amic teu, Alfons. Ja fa anys – segles, com diria l’Estellés– que ens coneixem i “t’ he conegut sempre igual com ara”, que canta Raimon. Ja veus, ara i ací, se m’amunteguen uns records plens de nostàlgia. Moltíssims records. Em ve a la memòria, per exemple, aquell homenatge a Miguel Hernández, a Pedralba, una mena de record-somni en aquells anys durs i difícils abans de la mort de Franco. I la imatge d’aquell amic teu plorant mentre ressonava “Andaluces de Jaén” amb veu trencada. I la imatge de l’Elios, actuant de banda sonora, entre instruments i amplificadors que tan sols Déu sap com aparegueren. I després, Alfons, al bar, furtant-li a la vida un espai de llibertat impagable.

Em comentares que buscaves els camins dels poetes, que tractaves d’expressar mitjançant les paraules tot allò que  senties, tot allò que volies compartir. I segellàrem una amistat que m’ ha acompanyat sempre al prop i que espere que dure fins que se’ns esfume la vida entre els plecs de l’aire. Per tu, Alfons, he fet de tot. Des d’un recital davall d’una garrofera perquè ens l’ havien prohibit al teatre fins a afixar cartells del PSP de Tierno Galvan, un partit que tan sols tenia un militant al teu poble i, per això, hagueren d’ajudar-nos la gent del PC…. Home Alfons, si em vares fer cantar amb Elios a l’ església de Pedralba el dia de la teua boda! .

Per la teua banda, sempre has estat a l’ombra, al meu costat, treballant de negre junt amb al Toni Mestre i l’ Enric Lluch, tot un equip de luxe.

Vull considerar-me, amic, almenys un poc, com a partícep d’aquest premi perquè, cada vegada que m’has demanat alguna cosa, ni tan sols he dubtat un segon. Sempre t’he dit que sí; exactament, la mateixa resposta que tu sempre m’has donat. En això, crec, radica bona part de l’autèntica amistat. I també, en allò de l’alegria compartida. És per això que vull, desitge, que la resta dels meus amics sàpiguen que em sent alegre amb la teua alegria. Sí, sí, Alfons, ben bé saps que un caramelet, un reconeixement, sempre va bé i certifica, d’alguna manera, que allò que has fet, ha servit per a alguna cosa.

I per afalagar-te una miqueta més et contaré que cada dilluns, quan entre pel matí al Bar Palermo de Real, m’ esperen alguns llauradors o treballadors de la Ford per a dir-me la seua respecte al que escrius cada diumenge al Levante, perquè com diu un d’ells, l’Edu “el que escriu l’ Alfons s’ entén i, a més, és veritat”. Clar que sí, Alfons. La veritat. Clar que sí. La veritat sempre per davant. I en això, Alfons, ets un autèntic mestre.

L’enhorabona des del lloc on naixen i niuen els millors sentiments, amic.