El cantant valencià veu reconeguda la seua trajectòria cívica, democràtica i de compromís
“La nit del 14 d’ abril – el dia de la república- m’ entregava el Rector de la Universitat de València el Premi Vicent Ventura. L’ Alfons Cervera va parlar molt be de mi, som com germans, i ja sabia que quedaria molt be. Em va recomanar que donara les gràcies per escrit per respecte a un acte universitari. I ara, gràcies a la seua recomanació, vos puc passar el que vaig, llegir més emocionat del que jo esperava, per la presencia del meu avi Bausset que farà a l’ agost 100 anys i em va dir en secret com podré arribar a la seua edat: Vosté, xiquet no deixe de respirar i ja està.”Com que sabia que em ficaria nerviós i, per no fer patir massa al meu amic Alfons, per primera vegada en la meua vida, i sense que servisca de precedent, he preparat un escrit que vaig a llegir.Pel que diuen els entesos, la Història és cíclica, sovint, repetitiva i tossuda. I ho dic perquè, capgirant-me en el temps, recorde amb total nitidesa un parell d’ escenes que tenen bastant a veure amb l’acte d’avui i, també, amb alguns esdeveniments de rabiosa actualitat.
Anem a pams. Jo vaig nàixer al carrer Llibrers. Quan jo era menut, agafat de la mà de ma mare, em quedava bocabadat en veure les processons de doctors que desfilaven, vestits amb les togues multicolors, entre les parets de la Universitat del carrer La Nau. Crec que ma mare, alhora que em premia la mà, pensava que, potser algun dia, també el seu fill, és a dir jo, formaria part d’aquella desfilada. I si he de ser sincer, també jo somiava de tant en tant el mateix. Però, el que són les coses!, les circumstàncies de la vida feren que acabara en un seminari. O siga que uns somnis i uns desitjos embolicats amb togues multicolor es transformaren en una realitat representada per una sotana negra com les ales d’un corb. I damunt llarga fins als peus.
Quan jo era menut, els alcaldes de la ciutat, el baró de Càrcer i el seu continuador, el comte de Trénor, idearen una avinguda de l’oest que comunicara el centre de la ciutat amb extramurs i, possiblement, fins al mar. I, de la mateixa manera que ara mateix amb el Cabanyal, començaren els processos d’una expropiació forçosa que comportà que la meua família acabara vivint a Benicalap, també de lloguer, però bastant més car i pesat per a una economia basada en la fam i l’estraperlo. No hi hagué resistència numantina. Tampoc per part de la meua família entre altres coses perquè ni tan sols érem propietaris del piset que habitàvem i, també, perquè no eren èpoques per a guaitar la cresta ni per a manifestar-se en contra d’unes decisions que es prenien a capela, sense tenir en compte cap opinió distinta de l’oficial.
I mira per on que la història es repeteix en els dos casos apuntats. D’una banda, torne a la Universitat envoltat per persones amb tanta saviesa com aquelles que solia observar agafat de la mà de ma mare. I només Déu sap si, ara mateix, siga on siga, estiga on estiga, em mirarà satisfeta per haver aconseguit, almenys en part, aquell somni d’infantesa. D’altra banda, també una autoritat pública, una alcaldessa, està entossudida a obrir en canal una via de connexió al mar sense tenir en compte les opinions de la ciutadania ni cap altra disposició vinga d’on vinga. O siga, que poden canviar els models de coacció, repressió i violència, però els resultats finals són els mateixos.
Aquests dos aspectes, records i repeticions d’una Història cíclica, em fan pensar, sovint, si no hauré equivocat els passos i hauré elegit malament el camí de la vida, perquè, caram!, sempre he estat en el costat equivocat i mai de la vida he aconseguit els meus somnis i ni tan sols que guanyen els meus una sola vegada. Tot i que, en realitat, i pese a qui pese, els meus són les persones que caminen per la vida amb el cap ben alt, amb la veritat per davant, amb la sinceritat que naix d’unes conviccions que es recolzen en l’estima per una terra, per una cultura, per una llengua i per unes tradicions que no necessiten, de cap de les maneres, barons, comtes o aspirants a la noblesa que facen mans i mànigues per tal d’imposar els seus desitjos personals sobre la voluntat sobirana de les persones de bé. Sí. És possible que siga una actitud, la meua, equivocada a ulls de les idees que dominen majoritàriament un món on els diners i la doble o triple moral niuen, coven i s’engreixen sense cap tipus d’impediments. I si és així—com el dia a dia ens demostra que és—, acabaré pobre, com vaig nàixer, però digne com he viscut fins ara i, a més, content, perquè si no he aconseguit vestir-me amb toga de colors, he retornat a la Universitat, potser un dels pocs espais on la llibertat i la dignitat s’enfronten, dia a dia, contra la injustícia que sembla ser l’ama del corral en una terra, la nostra, que no es mereix de cap de les maneres ser la Cendrosa d’un conte carregat a caramull de tantes madrastres.
El Joan Fuster quan m’ animava a treballar sempre em comentava que tindria un bon enterrament. Però, abans que m’ arribe l’hora, he de dir que el premi més gran per a mi me l’ ha proporcionat poder cantar a la meua terra, a la meua gent i sembrar la meua nostàlgia en la il·lusió i les esperances de milers i milers de xiquets del nostre País. Hui, per exemple, el “Serra de Mariola” és patrimoni seu. I coses patrimonials i, damunt gratuïtes, no se solen veure en aquesta època. Per això només, ja em puc donar per satisfet. I és que u té les arrels de poble menut, pensa amb cervell d’infantesa i continua creient en la fe de les persones i en un món en què donar i oferir sense res a canvi encara és possible. Ja ho veieu: com deia el Machado, em trobareu lleuger d’equipatge, quasi nu, com els fills de la mar.
I acabaré, com s’ha de fer entre persones de bé, donant les gràcies al Vicent Ventura per ser com era i, també, al meu avi Bausset per ser com és, uns referents per a tots nosaltres. I, és clar, als qui m’ heu atorgat aquest premi, he de dir-vos que m’heu fet immensament feliç i això, amigues i amics, no té preu.
Paco Muñoz 14 / abril / 2010
Entrades (RSS)