Escrit a Sant Carles de la Ràpita fa uns dies
Acabe de vore per la tele l’eixida al carrer del Garzón després de la seua suspensió. Que la mala llet del P.P. puga amb tot m’ indigna. Es com si escoltara la seua veu:
-El FRANQUISME ni tocar-lo. Fins ací podíem arribar .
- I el GÜRTEL encara menys.
I, a més, em pregunte: com pot aspirar a res un home que com Rajoy ratifica el seu recolzament a Camps “diga el que diga la justicia”? Quin estat de merda més podrit! I encara sort que em pilla a Catalunya on Montilla ja ha dit que la ajuda als recents nascuts continuarà.
A quina velocitat tant diferent funciona la justícia. Hi ha que vore la pressa que s’ han donat per tirar fora al Garzon.
Ara ja fa uns anys, un 3 de juliol, a València moriren 44 persones al metro i encara no s’ ha aclarit res i les víctimes no han estat encara rebudes pel poc honorable President Sr. Camps.
No sé com s’ho faran, però estic segur que aconseguiran que Camps no siga jutjat per un tribunal popular. Temps al temps.
Garzón, amic, sent el que t’ han fet i em sent ferit en la meua dignitat. Gràcies pel teu treball. Tu em donares una de les alegries de la meua vida quan posares en vereda Pinochet, l’ assassí de tants innocents i, d’entre ells, el meu amic Toni Llidó, capellà de Xàbia. L’ imatge del Papa abraçant Pinochet encara em fa dolor al cor.. No se si eres creient, amic, però voldria contar-te allò del bon samarità de l’ evangeli perquè Jesús de Natzaret ho contà però no digué com acabà aquella historia i jo te la vull contar: el samarità acabà a la pressó. Va atendre a un malferit sense ser metge ni tan sols ATS . No tenia jurisdicció, però va fer el que calia.
Jesús de Natzaret acaba dient que devíem fer el que va fer el bon samarità. Com tu Garzón. Com tu.
Entrades (RSS)