“ Pare que estan matant la terra
pare, deixeu-vos ja de plorar
que ens han declarat la guerra ”
J. M. Serrat
Hui he plorat per tu, riu Ebre. He anat amb un vaixell fins a la teua arribada a la mar i el xiquet que anava explicant el viatge, com qui no vol la cosa, anava dient que la teua aigua ara és pràcticament salada, que l’ aigua que els llauradors gasten per a regadiu s’ arreplega a més de 60 km riu amunt, que la mar se t’ està menjant a mossos i que en uns 50 anys haurà desaparegut el delta. Eixe delta on viuen més de 320 varietats d’ aus i una infinitat de peixos, serps, tortugues, crancs…
Mentre anàvem dalt la barca plovisquejava com si el cel volgués acompanyar el meu plany. L’ Ebre abans arribava a la mar en tres braços i ara ho fa només en un. I em venia a la memòria el meu riu Xúquer que desembocava en dos braços i formava una illa hui ja desapareguda.
Però plorant no s’ arreglen les coses. Si tinguera poder obligaria els polítics a fer el mateix recorregut que jo i a escoltar les explicacions del xiquet que jo he escoltat hui. Arribant a la desembocadura només hi havia 4 metres de fondària i tota- he dit tota- l’ aigua era salada. Quan baixàvem del vaixell el nano m’ ha contestat a un comentari que li he fet.
- Si vol agafe un poal ple d’ aigua i el llança al seu cotxe i, en comptes de netejar-lo, se li quedarà ple de sal…
Acabe d’ arribar a casa i he escrit el que he escrit perquè malgrat la bellesa impressionant del delta se m’ ha quedat la boca amarga. Alguna cosa haurem de fer.
“ Pare que el riu ja no és el riu abans que arribe l’ estiu “
“voldríem el Xúquer viu” Serrat amb l’afegit meu que vaig cantar després de la Manifestació a Sueca el dissabte 29 de juny del 2010.
Jo que feia haca amb els meus amics baix del pont del tren que venia d’ Alzira i ara no la podríem fer perquè és pot passar el riu sense arromangar-se massa els camals. Aquell riu que de tant en tant se n’eixia i anàvem els xiquets de Carcaixent a la entrada des d’ Alzira d’ on venia mansament a banyar els primers carrers… Aquell riu que rebentà la presa i entrà desbaratat per la part de dalt del poble quan la “pantanada” .
Que queda d’ aquell riu que arribava a la mar en dos braços oberts que formaven una illa, ara terra plana?
On eren els nostres representants de la Generalitat ? Que no els interessa el tema? O es que ja tenen prou en dir que s’ embolicaran en la senyera per a demostrar el seu amor a aquesta terra ?
Allí estàvem i estarem sempre que ens convoquen. No podem deixar morir el riu. Els nostres fills no ens ho perdonarien mai. Per dignitat i vergonya hem de defendre els nostres rius i les nostres muntanyes.
Són “el millor regal dels deus, eterns vigilants del meu país acaronat pel mar”
Entrades (RSS)