A ell li agradava que jo li diguera avi. D’aquells tres mosqueters de la cançó en castellà per terres valencianes, Labordeta, Quintin Cabrera y Luís Pastor, de l’època de la tardor del franquisme i despertar de la democràcia (tan somniada i desitjada) poc més es va saber perquè la mateixa democràcia se’ls va engolir i a penes els poguérem tornar a escoltar per aquestes terres.
A José Antonio el vaig trobar com sempre, malgrat la seua malaltia, cantant junts a Benetússer el 16 d’ abril del 2005 en aquell homenatge als republicans i republicanes. Ja estava fotut però mantenia alta la moral. Ens va fer vibrar amb la seua veu forta i aspra, amb el cor eixint-li per la seua gola i creant sempre, al seu voltant, la sensació de germanor i amor a la llibertat.
És llei de vida, però és dur saber de la seua mort.
I aquella nit inoblidable a Burjassot junt a Luís Pastor… Possiblement va ser l’última vegada que el vaig escoltar. Sopàrem junts i li vaig recordar que la primera vegada que vaig cantar amb ell em va deixar utilitzar el seu equip de so -era prou millor que el meu-, i no em va deixar que li pagara res. I quan jo li ho recordava em va dir – ho feia sempre- que ell el que recordava d’aquella nit era que em va oferir uns diners per ajudar-me i que jo no li’ls vaig acceptar. I em donà la raó recordant-me les seues paraules en aquella ocasió i que jo mai no he oblidat: Pronto no necesitarás ayudas, pero por favor que no me entere que pasas gana, que yo soy tu abuelo y te adopto como nieto.
Per damunt de tot, ens ha deixat un home bo.
“Habrá un día en que todos
al levantar la vista
veremos una tierra
que ponga libertad”
Per sempre la meua estima, José Antonio. Una besadeta.
Entrades (RSS)