Érase de un marinero
que hizo un jardín junto al mar
y se metió a jardinero.
Estaba el jardín en flor
y el marinero se fue
por esos mares de Dios
A. Machado
Ha mort Narcís. La esquela afegia bateria. I era ben cert. Tocava la bateria. Narcís era el músic que, durant molt anys, vosaltres, milers i milers de xiquets i de xiquetes del meu País, heu vist darrere de mi tocant la bateria. 
Sempre atent a les meues equivocacions i a les vostres frenades i acceleracions. Gràcies al seu ritme mai no es va produir cap descarrilament del Tren de Carcaixent, i el vell Tramvia de Catarroja arribà sempre a bon port, això sí, sense massa puntualitat. Quantes vegades, xiquets i xiquetes del meu País, heu cantat al ritme que marcava Narcís, el Serra de Mariola! Era un home bo i sacrificat el Narcís. Mireu si ho era que mai de la vida protestà per sentir-se quasi invisible, tapat per la meua ampul·losa humanitat. Sí. Era un home bo que es feia d’estimar, que sempre donava les gràcies en acabar una actuació quan havia de ser jo qui havia de donar-li-les. Sí. Era un home bo perquè sempre estava a punt, disposat, sense mirar massa allò que la gent anomena “la part econòmica”. Hem perdut un amic, xiquets i xiquetes, però sempre romandrà en la nostra memòria i ens acompanyarà, invisible com sempre, entre els plecs dels escenaris.
Amic Narcís: saps que Begonya, la teua esposa, comptarà per sempre amb el nostre afecte, amb la nostra amistat, amb la nostra estima. I saps també que, des d’on habites, segurament entre les ones dels mars del mariner que es féu jardiner de Machado, et tindrem sempre present. I saps també que, des de la teua invisibilitat romandràs sempre atent, marcant al ritme de la meua veu i de les veus dels xiquets i de les xiquetes del nostre estimat País.
Gràcies per tot el que has fet, amic, i per tot el que, des dels nostres records, encara faràs.
Paco Muñoz, cantador
Entrades (RSS)