PACO MUÑOZ

“CANAL MUEVE” – Ovidi Montllor dixit

L’endemà del recital la sorpresa me la va donar la gent quan començà a dir-me:

—T’ hem vist en la tele….en el Canal Nou….en Punt dos… en 24 hores…

Jo al·lucinava. Vaig tardar un poc en reaccionar. Vaig telefonar Canal 9 i vaig dir-los que exigia que em feren arribar una còpia de la notícia que havien passat. Vaig parlar amb la Universitat per si havien donat ells l’ autorització perquè entraren a gravar. Era un recinte privat i, a més, la Universitat i jo, en el contracte, teníem especificat el tema. La Universitat no en sabia res.

Després, tranquil·lament a casa vaig fer balanç, ja sabeu, allò dels pros i les contres, de les sumes i les restes, i vaig arribar a la mateixa conclusió que pensen milers i milers de valencians : són IMPRESENTABLES

Més de trenta-quatre anys cantant per carrers i places del meu País. He cantat en valencià a Madrid, París, la Toscana (Itàlia), Sevilla… I per a traure’m uns segons han d’entrar d’amagat com a lladres a furtar unes imatges i donar una falsa notícia que no sé d’ on l’ han treta: que era el meu últim recital.

Perquè això, damunt, és fals. Com anuncieu la meua mort, malparits? Per si no ho sabeu, cantaré quan puga, vulga i em vinga bé i fins que la meua gent, els qui m’estimen— per mi i per les meues cançons—, vinguen a compartir els meus recitals. Ells són els qui tenen l´última paraula.

PD. L’altre dia traguéreu els PABORDETS i jo me n’alegre perquè son els néts de Lleonard, a qui haguéreu pogut fer un homenatge en la seua mort. I dit al pas: en cap moment diguéreu que el seu CD l’ha fet la meua discogràfica, P.M.Produccions.

El passat 3 de juliol — quasi a la mateixa hora que jugava la “roja”— un servidor, roig de tota la vida i mal vist per ser-ho, li guanyava a la “roja” i omplia el Claustre de la Universitat del carrer de la Nau/Comèdies, en un recital dins de les serenates al Claustre 2010.

Aquell claustre era uns dels meus llocs preferits quan, de xiquet, jugava al meu carrer de Llibrers. La Rita Barberà d’aquells temps va assolar les nostres cases, no em sabut mai per què. Feren unes finques noves molt altes i amb pisos per als rics i a nosaltres ens expulsaren als afores de València sense cap indemnització. Eren els “amos del corral i del carrer” i continuen sent-ho, i els del Cabanyal ben bé que ho saben.

Amb el claustre ple d’ amics meus i amb l’ajut de les meues cançons vaig poder fer aquell recital suspès des de feia tres anys per la meua mala salut de ferro. Tot va anar molt bé i em vaig quedar a gust. La col·laboració dels músics i dels tècnics i el fet de tindre la gent de la part ho fa tot més fàcil. Gràcies a tots i d’una manera especial al nou equip de govern de la Universitat per recuperar el recital.

I vindrá la mort i dirá el teu nom

 vicent salvador

Hui 18 de juny estic trist: ha mort Saramago. I la tristesa per la seua pèrdua em fa recordar que al voltant del 1998 gràcies a Fabiola i a l’ ajuntament de Tavernes de la Valldigna vaig poder compartir amb ell una taula redona i unes hores de parlar de tot. Després en el seu nom anàrem Lluís Miquel, Juli Mira, Enric Murillo i jo a la Toscana a cantar l’ Ausiàs March, a la terra on principalment va escriure la seua poesia. I com deia el programa que feren aquells italians enamorats de la seua poesia: el gran poeta italià, nascut a Beniarjó- Gandia.

Hui em ve el seu record a la memòria. El de la seua persona bondadosa i dura. Demà i el que em quede de vida tindre amb mi els seus escrits, els seus pensaments dels que sempre he estat necessitat. Com deia l’Estellés agafe un ram de les teues paraules, Saramago, i aquesta nit les ficaré en aigua i demà floriran glorioses al meu cor per sempre.

Bon viatge per als guerrers que al seu poble són fidels…

Una besadeta Saramago.

“ Pare que estan matant la terra

pare, deixeu-vos ja de plorar

que ens han declarat la guerra ”

J. M. Serrat

Hui he plorat per tu, riu Ebre. He anat amb un vaixell fins a la teua arribada a la mar i el xiquet que anava explicant el viatge, com qui no vol la cosa, anava dient que la teua aigua ara és pràcticament salada, que l’ aigua que els llauradors gasten per a regadiu s’ arreplega a més de 60 km riu amunt, que la mar se t’ està menjant a mossos i que en uns 50 anys haurà desaparegut el delta. Eixe delta on viuen més de 320 varietats d’ aus i una infinitat de peixos, serps, tortugues, crancs…

Mentre anàvem dalt la barca plovisquejava com si el cel volgués acompanyar el meu plany. L’ Ebre abans arribava a la mar en tres braços i ara ho fa només en un. I em venia a la memòria el meu riu Xúquer que desembocava en dos braços i formava una illa hui ja desapareguda.

Però plorant no s’ arreglen les coses. Si tinguera poder obligaria els polítics a fer el mateix recorregut que jo i a escoltar les explicacions del xiquet que jo he escoltat hui. Arribant a la desembocadura només hi havia 4 metres de fondària i tota- he dit tota- l’ aigua era salada. Quan baixàvem del vaixell el nano m’ ha contestat a un comentari que li he fet.

- Si vol agafe un poal ple d’ aigua i el llança al seu cotxe i, en comptes de netejar-lo, se li quedarà ple de sal…

Acabe d’ arribar a casa i he escrit el que he escrit perquè malgrat la bellesa impressionant del delta se m’ ha quedat la boca amarga. Alguna cosa haurem de fer.

“ Pare que el riu ja no és el riu abans que arribe l’ estiu “ 

“voldríem el Xúquer viu” Serrat amb l’afegit meu que vaig cantar després de la Manifestació a Sueca el dissabte 29 de juny del 2010.

Jo que feia haca amb els meus amics baix del pont del tren que venia d’ Alzira i ara no la podríem fer perquè és pot passar el riu sense arromangar-se massa els camals. Aquell riu que de tant en tant se n’eixia i anàvem els xiquets de Carcaixent a la entrada des d’ Alzira d’ on venia mansament a banyar els primers carrers… Aquell riu que rebentà la presa i entrà desbaratat per la part de dalt del poble quan la “pantanada” .

Que queda d’ aquell riu que arribava a la mar en dos braços oberts que formaven una illa, ara terra plana?

On eren els nostres representants de la Generalitat ? Que no els interessa el tema? O es que ja tenen prou en dir que s’ embolicaran en la senyera per a demostrar el seu amor a aquesta terra ?

Allí estàvem i estarem sempre que ens convoquen. No podem deixar morir el riu. Els nostres fills no ens ho perdonarien mai. Per dignitat i vergonya hem de defendre els nostres rius i les nostres muntanyes.

Són “el millor regal dels deus, eterns vigilants del meu país acaronat pel mar”

“El tonto del meu poble deia: En lo que m’ ha costat aprendre a dir plenícula i ara, mira si té botons la cosa!, li diuen flim“

Em ve aquell record al cap i ho pense i ho escric perquè estic passant uns dies a Sant Carles de la Ràpita, en unes vacances de l’Inserso. Tota la vida treballant, desinquiet, cavil·lant, mirant de fer coses…i, de cop, aquesta quietud. Res a fer més que passejar, menjar i beure. Em costa. Estic malacostumat. Per no tindre, no tinc ni mòbil ni puc entrar en internet. Massa per al meu “cabolo” que diuen a Torrefiel. Cada matí pense què faré i és preciós vore que no ho sé.

La Pepa se n’ha anat a la mar. Té un raconet arrecerat enmig de palmeres i flors. Pren el sol i llegeix un dels seus llibres preferits. La mar de Sant Carles és especial. No hi ha ones i no sé els metres que has d’anar mar endins per deixar de fer peu. Hi ha un passeig esplèndid, de palmeres, que està planet i, (com deia uns xiquet de Bocairent que tinguí uns dies a casa a Castelló de la Ribera : En este poble no hi ha ni pujades ni baixades. Molt apropiat per a les meues cames. Em fa estrany estar a vora mar i no escoltar-la. Només puc mirar-la. Bufa un ventet procedent de… potser de Grècia o d’ Egipte, com les cantants del Pont de mar blava de Lluís Llach i Miquel Martí Pol. L’ he reconegut perquè em porta records de la Melina Mercouri i Theodorakis. És un vent que passa per baix de Sicília sense tocar Itàlia i creua entre Mallorca i Menorca a buscar l’ Ebre. Mentre camine el meu subconscient em fa cantar cançons del Lluís Llach que trenque ràpidament amb la cançó de Luís Eduardo Aute “De alguna manera tendré que olvidarte”. El Lluís va en mi des de fa anys, molts anys com diria l’ Estellés, segles.

De cop recorde al Quintín Cabrera que se n’anà sense fer soroll, la seua bonhomia i la dolçor del seu cant “Mi padre era un poeta que nos llevaba al circo porque a él le gustaba más que a nosotros mismos. Mi padre el hombre bueno…Mi padre el compañero…” I recorde el meu pare, el tio Martin, al que també li agradava el circ més que a mi i als meus germans i que tots els anys per Nadal ens donava a triar entre circ o fira i votàrem el que votàrem acabàvem sempre en el circ. El recorde rient, amb la boca de bat a bat, quan eixien els pallassos. No calia ni que parlaren. Ell ja reia mentre jo el contemplava intentant entendre què li feia tanta gracia. Uns dies després ens duia a la fira. I com deia el Quintín “Me dejó en herencia los bolsillos y esa extraña manía de andar robando flores”.