EM POSAREU

Em posareu entre les mans la creu
o aquell rosari humil, suau, gastat,
d'aquelles hores de tristesa i por,
i ja ninguna amenitat . Després
tancareu el taüt. No vull que em vegen.
A l'hora justa vull que a Burjassot,
a la parròquia on em batejaren,
toquen a mort. M'agradaria, encara,
que alguna dona del meu poble isqués
al carrer, inquirint: "Què qui s'ha mort?"
I que li donen una breu notícia:
"És el fill del forner, que feia versos".
Més cultament encara : "El net major
de Nadalet." Poseu-me les ulleres.

AMOR I AMOR

Amor i amor quan plou i quan fa sol,
amor quan és de dia o és de nit,
i a la taula i al llit al primer crit,
i l' oli socarrant-se en el cressol.
L' amor, que és una pena i un consol,
un desembre plujós i abril florit,
atrevit, enardit i decidit,
que tot ho té i ho dona i tot ho vol.
Plou i plou en finíssimes agulles,
plou i plou en la brossa, en el terrat,
plou i plou en la roba i en les fulles...
D' amor de cap a peus vinc amarat,
d' amor i de furor quan et despulles
vora al llit on t' espere despullat.

NO ES SAP BEN BE

No es sap bé que va passar-hi. L’ orb
el varen dur al cementeri, mort
i ben mort, amb les llargues mans creuades,
encara que ningú no va poder
tancar-li els ulls, per més que li posaren,
com és ben usual, duros de plom.
En retornar al poble, comentava
tot l’ acompanyament les incidències
d’ aquell hivern, prunyons, pels de mamella,
coses banals o transcendents, si es vol.
I algú, en girar-se per pixar, va veure
l’ orb que tornava lentament a casa
irritat, sense dir-los bona nit,
cosa que va sentar molt mal a tots.

POST MORTEM

Hi ha dies, hi ha certs dies, ja veus ara,
estic morint-me de tristesa, plore
pense amb tu i et voldria al teu costat:
ara si que seríem ben feliços.
Tot t' ho perdone, vida meua, tot,
t' ho perdone, ho oblide, res de res,
ara seria el teu amant sol·lícit,
tractaria d' entendre't, de comprendre't.
Que em note sol, que toque soledat.
que no puc més, recorde i et recorde,
recorde tot allò que no hem viscut.
Que estic morint-me,que vull viure, que
vull que tornes i prendre't una mà,
agafar-me a la vida, que m' acabe.

CANÇO DE L'HOME PARAT

Parat en aquell cantó,
un cantó de la ciutat,
parat al cap del carrer,
ell era un home parat.
No sabia d’ on venia
i no tenia on anar,
i en arribar al cantó
en el cantó es va quedar.
Passaven – i ell les mirava-
parelles d’ enamorats,
agafats de la cintura,
agafat en un abraç.
Passaven infants i dones
que tornaven del mercat,
i l’ home no s’ hi movia
perquè era l’ home parat.
Llums que s’ apaguen i encenen,
la fira de la ciutat
i en el rostre d’ aquell home
una amarga dignitat.
Si de vegades plorava
ningú no el veia plorar.
Ningú res no li advertia,
ni veia l’ home parat.
Es feu un arbre de pena,
es feu un arbre d’ espant,
allí al cantó del carrer,
ple d’ orgull i humilitat.
Algú va avisar l’ alcalde
i l’ alcalde, un “concejal”,
i el “concejal”, els qui duien
la grua municipal.
Com qui lleva un monument
d’ un carrer de la ciutat,
varen endur-se una nit
l’ home, l’ home parat.

AQUEST AMOR

Aquest amor que fa un any em va prendre
i mai no he dit i en silenci em prospera,
pense sovint que ha de matar-me un dia.
Car el secret, que gelosament guarde,
arriba més enllà del sentiment,
i el pensament l’ ha habitat i poblat.
No puc ja més, repetiria encara;
però l’ amor no em deixa mai, cruel,
i em trobe a gust dessota el seu domini,
sabent, com sé, que ha de matar-me un dia,
molt lentament, corcant-me a poc a poc.
La meua mort, mai espectacular,
m’ ha d’ arribar d’ una lenta creixença:
va madurant a les meues entranyes,
exactament com madura l’amor.

CANÇO DE PERDONA AQUELL QUE NO DUU

Per no tenir no tenia
ni tan sols una set d' aigua
però duia en els seus ulls
un estel per on anava.
Per no tenir no tenia
ni una amiga ni una llàntia
però duia en el seu cor
com un estel una llàgrima
Criatura filla meua
el món te la fel amarga
mai no perdona a qui du
com un ram una esperança.
I quan la nit arribava
i no sabia a on anava
duia en el front una llàgrima
i en el cor una set d' aigua.

SABIA QUE VINDRIES

Sabia que vindries, que ja era
l'hora de parar taula dignament,
d'obrir la porta i enramar el vent
amb les paraules de la primavera.
Amor i més amor d'aquell que espera,
amor i més amor d'aquell que sent
la pentecosta de l'amor, l'advent,
i en el vent el gran crit de la bandera.
Tenia a punt, amor, totes les coses
perquè sabia que vindries, ara,
amb un escàndol de sonets i roses.
Amor i més amor i més encara,
i avemaries i vitralls i aloses,
i tots els blats novells de la tarara.

LA MORT CONTADA AL NEN DEL VEÏNAT

La mort venia de vegades,
però mai no se' n volia anar,
car es trobava bé,
allò que es diu ben bé,
ja saps,
com tu quan surts al corral i jugues
amb els pollets i amb els conills
i agafes una pedra verda
i la trenques amb una pedra blanca
i et poses a plorar de sobte
perquè sí, sense cap motiu,
i com ningú no et fa cas
calles,
i després tornes a jugar
amb açò o amb allò...
Mai no se' n va anar, la Mort,
i es va quedar per a sempre amb nosaltres
la Mort, ja saps:

EL MORT

El mort, que no s'havia mort en casa,
el dugueren a casa, a grapats, tots,
i es despenjava un braç del mort, i el cap
se'l ficava dins la butxaca l'altre.
Tots el duien, sol·lícits, raonant-li
com si li hagués sentat mal el conyac,
i mitja barra li penjava al mort,
i aquell que li buscava les ulleres
com si buscàs, entre espardenyes, un
gerani per posar-li ' l a una orella,
com si fos el detall que li faltava.
Tocaren a la porta, obrí la dona
i li ' l deixaren en el bancalet,
i encara algú va dir: No som ningú.

UN SONET

Un sonet per al vi que és com Déu mana,
un sonet per al vi i el pa i la sal.
Diria l’ alegria general
que arruixa, estova el llit, llava i agrana.
A l’ estiu comprarem la persiana
i arreglarem la conca per Nadal.
Si tenim, en agost, meló tendral,
buscarem en setembre la magrana.
I anirem a les festes de Sant Roc
i mirarem com cremen el castell,
i arribarem a missa al segon toc.
I avui per ella, l’ endemà per ell,
riurem i plorarem a poc a poc,
i un altre dia es trencarà el cordell...

ANEM ANANT

I després de tot la Mort
Quina sort!
coll de figa i morro tort.
Tartanes negres que vénen
tartanes negres que van.
M'agradaven les fogueres
en la nit de Sant Joan. Ai!
Totes les vinyes enceses
ningú les pot apagar.
M'he deixat la clau en casa
i ara ja no puc entrar
la mort es una llepassa
que no para de pujar. Ai!
M'agrada vore qui passa.
M'agrada el pa amb oli i sal.

DEIXA'M

Deixa’m que et pense que t’ invente; deixa
la porta oberta, amor, tota la casa,
deixa obert el balcó sobre la plaça,
deixa el colp dels geranis en la reixa.
Si el rossinyol en els llorers es queixa,
si el vent els fulls del calendari passa,
la llima en l’ alacena dins la tassa,
la lluna sempre lluna i la mateixa...
Deixa’ m que et mire com volia abans,
deixa’ m que et mire sense més ni més,
trie els silencis i m’ agraden grans
i els faç estelles amb el bes, després.

ASSUMIRAS

Assumiràs la veu d' un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs per a sempre poble...
perquè allò que val és la consciència
de no ser res sinó s' és poble.
Patiràs i esperaràs
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit...
i tu estaràs despert...
No t' han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga...
No tot serà, però, silenci,
perquè diràs la paraula justa...
seràs un poble caminant
...Assumiràs la veu d' un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs per a sempre poble...
perquè allò que val és la consciència
de no ser res sinó s' és poble.