LA MEUA TERRA

A la Melina Mercouri, dona, cantant ,sempre compromesa fins a la mort, que una nit d' estiu em deixà dues besadetes que conserve com un regal dels déus de la seua Grècia. Al meu amic Sebastià, patró de Dénia, que confià en mi quan eren moments difícils.

Ja la tardor,
al pas dels anys, va fent niu al meu cos
i veig tancar,
com suau adéu, la porta dels records;
però el meu somni és sovint ben viu
ferm dins la terra que sempre veu florir.
La meua terra, aquesta terra,
el meu país, que tant jo m'he estimat
Repetiré el meu somni
d' amor, sempre fidel,
La meua terra, aquesta terra,
el meu país, que tant jo m'he estimat
Amant etern,
les tendres ones cap a tu em duran
creuant la mar
fins arribar al braç del vell Montgó,
bressol de pedra, "hemeroscopea",
m' acolliràs quan m' arribe la mort.
La meua terra, aquesta terra,
el meu país, que tant jo m'he estimat
Potser, la meua barca
mai més no solcarà la mar.
La meua terra, aquesta terra,
el meu país, que tant jo m'he estimat.

TOT I ESPERANT ULISSES

Ovidi t' estime. Jo també desescric tot el que he escrit

Ones que vénen.
mar que s'allunya.
Tot és ben prop. Tot és lluny.
Plors que s'enceten.
Riures que es moren.
Quan creus que tens, tot s'esmuny!
Un ocell baixa l'amor.
Mils d'amors senten l'enyor.
Un enyor se sent ferit.
Desescric tot el que he escrit!
La raó és un moble vell.
Manar vol dir: Un martell!
Amb el cap estabornit,
desescric tot el que he escrit!
Ones que vénen.....
Cinc i cinc, mai no en fan deu.
Una església et marca un preu.
Un canó apunta amb el dit.
Desescric tot el que he escrit!
La tristesa guanya el cant.
L'esperança és un infant.
Llibertat: nom imparit.
Desescric tot el que he escrit!
Ones que vénen....

NABAB

A Loli, Marià, Toni el Punxó i Tafol : amb ells navegue tots els dies de la meua vida cap a l' orient.

Aniré a l'Orient
afrontant els perills de la mar.
Aniré si tu vols,
cap a l'est de la vida i l'amor.
Hi aniré en un vaixell
fet d'escuma de mar.
Seré un vell mariner
molt ardit i veloç.
Aviat tornaré
carregat de tresors
de tresors i presents
i vestit de coralls.
Carregat, si et convé
de petxines i molls diminuts
de xaiets beladors,
tot alló que tu vulgues,duré.
I seràs molt feliç
i la pena que et té
vinculada al passat
vinculada al present
es fondrà si tu vols.
Si tu vols jo seré
un Nabab i aniré
a buscar‑te tresors
mon enllà , a l' Orient.
Hi aniré en un vaixell
molt enllà de la vida i la mort.
Seré un vell mariner
afrontant els perills de la mar.
Aviat tornaré
carregat de tresors
de tresors i presents
i vestit de coralls.
I seràs molt feliç
i la pena que et té
vinculada al passat
vinculada al present
es fondrà si tu vols.
Si tu vols jo seré
un Nabab i aniré
a buscar‑te tresors
mon enllà , a l' Orient.

CAVALLET DE VENT

Al meu amic Josep, que li féu un dia un poema d' amor a la Dolors, que jo ara vull fer extensiu a la meua Mireia, a Gràcia i a Guillem.

M' agradaria tant, amor,
fer-te amb el vent una joguina!
Voldria fer-te, amb bon llevant,
un cavallet ben valent
amb la crinera d'estels
i amb els ulls de tarongina.
M' agradaria tant, amor,
que el cavalcares, dolçament,
per les planeres del cel
les tendres i clares nits
i els dies sense boirina.
M' agradaria tant, amor,
regalar-te, pel teu sant
unes ulleres de somni!
que et protegiren els ulls
quan mirares el meu cel
amb la llum de la innocència.
I que fores ja tan bruna
com l' espiga que, amb paciència,
crea un raig de primavera.
Jo et miraria feta llum,
i et veuria sempre al cel
cada nit de lluna plena.
M'agradaria tant, amor,
fer-te amb el sol una joguina!
Voldria fer-te, amb tanta llum,
un cavallet ben valent
que sentira el bategar
del teu cor de clavellina.
M'agradaria tant, amor,
que el cavalcares, tendrament,
per les planeres del cel,
cada moment de tristor,
cada instant de melangia...
M' agradaria tant, amor,
regalar-te, pel teu sant ...

EL SILENCI D'ESTIMAR

A la Serrania, a Tuéjar vaig aprendre a cantar i estimar la Jota. Gràcies a l' Eliseu em puc cantar ara una. A Angelina, al tio Pepe i a la "mama María la Cosechas".

Vol eixir la meua veu
i cantar
que és el fet el que pregona
no el parlar.
Si estimem el vent que ens porta
la paraula
el silenci d' estimar
mai se' n va.
Jo no sé quan dius t' estime
si és veritat
però que be ho sap el meu cos
quan hi sent la teu mà.
I amb aquesta jota vull cantar
i vull ser la veu que el vent
et durà
el meu crit d' amor serà
un abraç.

A CAVALL DEL VENT

Lluís sempre ha estat per a mi un referent i una ajuda inestimable en la meua vida. Les seues cançons m' han acompanyat i m' acompanyaran sempre. Tindre la seua veu per companyia en aquesta cançó és massa. Gràcies Lluís.

Sé que això és un adéu
on no manquen plors
ni el soroll dels mots.
Sé que el temps llevarà
un mur silenciós
d'oblits i records.
Però em crida, em crida el vent
i jo me'n vaig amb ell.
Sé que hem tingut la raó
i, només per això,
tornaria a estimar-te.
Sé que els acords que escric
són per tenir aquí
la teva semblança.
Però em crida, em crida el vent
i jo me'n vaig amb ell.
Sé que això és un adéu
on no manquen plors
ni el soroll dels mots.
Però em crida, em crida el vent
i me'n vaig amb ell.

GEGANT DE PEDRA

Com diria Vicent A. Estellés "el primer pis venint del cel és Penyagolosa". Al mestre Rozalén per la seua cançó Penyagolosa, que generosament- en vida seua- em va permetre gustós que fera el que volgués, i a Vicent Marçà que em va explicar tantes coses que em feren sentir aquella muntanya com a meua.

Últim divendres d'abril, el camp ple de flors,
Penyagolosa, la primavera ha arribat.
I jo vull fer-te una bonica cançó,
perquè no tingues enveja del Penyal i del Montgó.
De Les Useres els pelegrins tornaran
i les muntanyes repetiran els seus cants.
Fidels ells, vénen pels vells camins de la vall,
amb una besada d'amor de la gent de Sant Joan.
Penyagolosa, gegant de pedra,
la teua testa plena de neu.
Penyagolosa, Penyagolosa,
a la tempesta, al sol i al vent.
De Vistabella, també de Xodos, vindran,
i els de Llucena els cants estan assajant;
Cortes de Arenoso, joiós, està convidant:
"Qualsevol primavera haurem de retornar."
Zucaina crida, dins d'un mar de ginebrars,
i Villahermosa, a cau d' orella, ha informat.
Sobre el Castillo de Villamalefa veuràs
roures, pinars i alzinars entonant un bell cant..

NAIX CLARA LA MEMÒRIA

A Enric, Josep Àngel i Cèsar Murillo : sense ells Paco Muñoz mai hauria existit. Gràcies per tantes i tantes coses.

Naix clara la memòria
i el sol va dibuixant
tots els colors d'una bella història.
Em porta el vent la força
que ningú no em pot furtar :
jo sóc d' un poble antic i hospitalari.
I s'acosta el temps
de recordar
a tants i tants germans.
És curta la distància
a unes terres on no hi ha pau:
des de la meua terra
una abraçada de mar a mar.
Cada cançó és ben tendra
quan naix ben dins del cor
du la dolçor als llavis d'un poema.
Una cançó alegre
somriu entre les mans
ja ix del meu país i ompli la terra.
I s'acosta el temps......

MA AL COR

Amics Joan i Guillem: gràcies per la vostra cançó i per la vostra generositat en deixar que jo la cante

Tant de temps, caminant tant de temps,
viatjar per la història, tenir el cor calent,
tanta gent, estimar tant la gent
i tenir els ulls tranquils un moment.
Tanta terra, estimar la terra,
quan humida ella escampa les ànimes al vent;
tant de temps, esperar tant de temps,
que els cors canten plegats el mateix.
Dibuixem amb les mans,
la distància que es fa
entre l' ona i la pedra
entre força i tendresa.
Caminem, caminem més enllà,
deixarem els records pel demà.
Com una cançó que no et deixa mai
com una embranzida de mar i de sal
com un raig d' amor navegant dins l' espai.
Serem vent que bufa lliure inflant el velam
d'un petit i fràgil vaixell, que es la vida.
Serem poesia, dia rere dia
ens anirem, poc a poc, fent més grans.
Tan valents, serem tan valents,
que ni el més greu destí no ens aturarà mai;
tant si val, van passant els anys
i ara els dies em semblen més llargs.
Tant de temps, caminant tant de temps,
viatjar per la història, tenir el cor calent,
tanta gent, estimar tant la gent
i tenir els ulls tranquils un moment.
Dibuixem amb les mans,
la distància que es fa
entre l' ona i la pedra
entre força i tendresa.
Caminem, caminem més enllà,
deixarem els records pel demà.

JOAN FUSTER

Joan per a mi ets viu com sempre i m’ ajudaràs sempre perquè et porte al cor.

De vegades...
Si pausadament a casa
comence alguna cançó,
et recorde, sempre viu,
i escrivint al teu racó.
Sovint...
Quan tinc dubtes del que escric
i tinc l'enginy mig travat,
potser per inèrcia, em dic:
"Ja li ho preguntaré al Joan".
Saps amic...?
A mida que passa el temps
més em pesa al cor el teu semblant
perquè sé, i això és tan trist!
que mai més no et trobaré, Joan.

QUANT SURT EL SOL

Pepa : estar tants anys al teu costat te un preu que molt a gust jo pague.

Quan surt el sol
damunt la mar
cante la llum que arriba,
ai, amor, amor!,
un nou dia clar
per poder-te jo estimar.
Amb els teus ulls la nit s' amaga ja
i torna vermella la claredat
d' un sol que ens deixa senyals en la pell
d'aquells comiats sota els núvols blancs.
Què lluny que som!
On seràs tu?
Vull que les veus del sol,
ai, amor, amor!,
et diguen ben fort
que encara t'estime tant...
Vull que, en sortir el sol cada matí,
m´estimes més i penses en mi.
Si arriba el dia en què serem lluny
no oblides mai el temps que hem viscut.
Quan surt el sol
damunt la mar
cante la llum que arriba,
ai, amor, amor!,
un nou dia clar
per poder-te jo estimar.
Amb els teus ulls la nit s' amaga ja
i torna vermella la claredat
d' un sol que ens deixa senyals en la pell
d' aquells comiats sota els núvols blancs.

JO VULL UN PAÍS

Al Raimon i l' Analissa : vos he conegut sempre igual com ara

La nostra desfeta
començà a Almansa
perdent la batalla
un dia d'abril.
Perdérem la llengua,
els drets a una història,
a la nostra pàtria:
un poble captiu.
Però la cançó té ales
i viu desplegant‑les:
jo vull un país
que parle la llengua
que un dia ens negaren
i feren malbé.
Que sobre la pena
escriga un poema:
"nosaltres Al Vent".
I et diuen que Espanya
és una i t' ho creus.
I caus en la trampa
i tens por de dir
que això és tot mentida:
que som d'un gran poble
amb una cultura
que es nega a morir.

LAND OF VALÈNCIA

Als meus pares

Encara que me l'estime
no visc ja a la sucursal
eixa ciutat vergonyosa
de ser el cap i casal.
Catalans i aragonesos
entrecreuaren la sang
amb els moros que pogueren quedar‑se a ser valencians.
Ontinyent i Carcaixent
son els pobles que em donaren
la llengua que tant m'estime
i que a València em negaren.
A Tuejar vaig descobrir
que volen dir els Serrans
la seua veu i allò profund
d' aquells altres valencians.
Mon pare nasqué a Casinos
on es parla valencià
i ma mare a Godelleta
on es parla barrejat.
Jo vaig nàixer a València
on parlaven castellà
i deien que era de poble
qui parlava valencià.
No he triat la meua llengua
no he triat el meu parlar
me l'estime perquè és meua:
és la meua identitat.
I sé que mai seré l'amo
del corral ni del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.