La Pepa se n’ha anat a la mar. Té un raconet arrecerat enmig de palmeres i flors. Pren el sol i llegeix un dels seus llibres preferits. La mar de Sant Carles és especial. No hi ha ones i no sé els metres que has d’anar mar endins per deixar de fer peu. Hi ha un passeig esplèndid, de palmeres, que està planet i, (com deia uns xiquet de Bocairent que tinguí uns dies a casa a Castelló de la Ribera : En este poble no hi ha ni pujades ni baixades. Molt apropiat per a les meues cames. Em fa estrany estar a vora mar i no escoltar-la. Només puc mirar-la. Bufa un ventet procedent de… potser de Grècia o d’ Egipte, com les cantants del Pont de mar blava de Lluís Llach i Miquel Martí Pol. L’ he reconegut perquè em porta records de la Melina Mercouri i Theodorakis. És un vent que passa per baix de Sicília sense tocar Itàlia i creua entre Mallorca i Menorca a buscar l’ Ebre. Mentre camine el meu subconscient em fa cantar cançons del Lluís Llach que trenque ràpidament amb la cançó de Luís Eduardo Aute “De alguna manera tendré que olvidarte”. El Lluís va en mi des de fa anys, molts anys com diria l’ Estellés, segles.
De cop recorde al Quintín Cabrera que se n’anà sense fer soroll, la seua bonhomia i la dolçor del seu cant “Mi padre era un poeta que nos llevaba al circo porque a él le gustaba más que a nosotros mismos. Mi padre el hombre bueno…Mi padre el compañero…” I recorde el meu pare, el tio Martin, al que també li agradava el circ més que a mi i als meus germans i que tots els anys per Nadal ens donava a triar entre circ o fira i votàrem el que votàrem acabàvem sempre en el circ. El recorde rient, amb la boca de bat a bat, quan eixien els pallassos. No calia ni que parlaren. Ell ja reia mentre jo el contemplava intentant entendre què li feia tanta gracia. Uns dies després ens duia a la fira. I com deia el Quintín “Me dejó en herencia los bolsillos y esa extraña manía de andar robando flores”.
Entrades (RSS)